Violència i repressió versus respecte

Un cop superat el shock de l'1-O, a molts de nosaltres ens ha quedat una pregunta sense resposta, una pregunta insistent:
Com és que hi ha tanta gent donant suport a la violència i a la repressió i a les presons preventives eternes sense judici? 
Com pensen, com senten i com viuen els que tenen normalitzades aquestes actituds? Com és que s'arriba a pensar que és l'únic camí?
Tanta por fan el diàleg i el respecte?

Fa 17 anys, a la llar d'infants on anava la meva filla ens van repartir un escrit on deia més o menys així:

"Si em crides, aprendré a cridar."
"Si m'escoltes, aprendré a escoltar."
"Si mires de comprendre'm, jo també n'aprendré."
"Si raones, aprendré a raonar."
"Si et disculpes, aprendré a disculpar-me."
"Si me dónes les gràcies, aprendré a ser agraït."

No el puc recordar exactament, però queda ben clar. Amb República o sense, amb LEC o sense, amb LOMCE o sense, els educadors encara tenim molta feina a fer. Hi creiem prou en el respecte? O en podem aprendre més?

Des d'aquí el meu suport i reconeixement a tots els perseguits, imputats i/o empresonats per respectar la veu de les persones.